Són els anys 90. El drap de cuina passa a la història. El Departament de Salut ens explica que un drap de cuina és l’objecte menys higiènic d’una cuina. Avui, hi ha estudis que demostren que un drap de cuina d’una casa qualsevol té més microbis que qualsevol altre utensili de la casa. Inclosos els que trobem al bany. Llavors, no sabíem tant però sí que el drap havia de ser substituït pels tovallons de paper, molt més higiènics.

Així doncs, fora els draps de cuina de les nostres cuines.

Però en Pep, i molts dels seus companys cuiners, s’enfaden. No volen deixar el drap de cuina. “Quines bestieses!”, pensen, “Des de quan un drap és poc higiènic!”. En Pep s’amaga el drap de cuina. En Francesc, el seu cap, l’enxampa més d’un cop. Li explica la raó, microbis, seguretat alimentària, li diu. Però no hi ha manera, el drap i en Pep semblen inseparables.

Per què s’enfadava en Pep?

Han passat molts anys, més de dues dècades. Finalment, les neurociències ens donen la resposta, al cervell no li agraden els canvis.

El canvi implica desgast energètic i si estem cansats no tenim forces per allunyar-nos del lleó que ens persegueix. El cervell d’en Pep va ser format quan sobreviure tenia a veure amb prendre una decisió ràpida i enèrgica, o em quedo parat o inicio la fugida. El  cervell d’en Pep busca la seva supervivència i no té processat el drap de cuina com un enemic. No és un lleopard, ni un lleó, ni un enemic enfurismat.

El cervell d’en Pep té por al desgast inútil d’energia. Així doncs, què fem? Tornem a l’època dels Neardentals?

No, no ens cal. En Pep només necessita tranquil·litzar el seu cervell, explicar-li que acceptar el canvi no ens fa més dèbils. Confirmar-li que aquest petit canvi, assegurarà millor la supervivència d’ell mateix i de la resta de persones, adults i infants, pels que cuina. En Pep li ha d’explicar al seu cervell que els microbis del drap poden ser tan perillosos com un lleó i, en tres segons, el seu cervell s’adapta al canvi.

El que segur que no pot fer en Pep és seguir utilitzant el drap.