[vc_row][vc_column width=”1/6″][/vc_column][vc_column width=”2/3″][vc_column_text]

I és ara quan ho veig tot clar. Estic sola. Sóc l’última. The last one. La típica última croqueta de la safata. La mal anomenada ‘croqueta de la vergonya’. Estic a dos minuts de que m’agafi aquell noi, que ha arribat tard i que, ara, intenta socialitzar i emportar-se quelcom a la boca. Està volta que volta però al final m’agafarà.

Ara, vull fer, en aquest petit espai de temps, un repàs a la meva historia i a la meva curta vida. Fa dues hores que m’han fet i m’han donat les voltes necessàries dins d’una paella perquè estigui prou cruixent per fora i tendra per dins.

Sóc francesa. Oh là là mon amour. Vaig néixer entre revolucions i descobriments de llibertats. Les voltes que dóna la vida. De menjar reial a convertir-me en una típica tapa a l’abast de tothom.

Com deia la meva àvia, una croqueta servida fa molt molt temps, no hi ha joie més gran que ser menjada en una escola. Ella sempre explicava que els cuiners de Francesc Roca, amb destresa i temps, feien unes magnifiques croquetes de pollastre o pernil, i de vegades, aprofitant les carns no servides. Els nens se les menjaven i els ulls els hi feien voltes fins a posar-se en blanc.

Aleshores vam caure en l’ostracisme, els cuiners de les escoles ja no ens podien elaborar. Qui sigui, no senyalaré ningú, va pensar que era més segur no fer-les en aquelles cuines. Però, no van tenir en compte que venim d’una tradició de reaprofitament. Una tradició d’àvies.

Estic segura que algun dia les croquetes de sempre tornarem a les escoles perquè nens i nenes ens puguin gaudir. Però avui ja no serà. El noi que ha fet tard, volta que volta, tot just m’acaba d’agafar.

Nyam-nyam

 [/vc_column_text][/vc_column][vc_column width=”1/6″][/vc_column][/vc_row]